Cronica d'allò que s'esdevingué en la festivitat de Santa Mònica d'Hipona que se celebra abans de Sant Ramon no Nat.

On s'expliquen los feits que succeïren, les dolces coses que es digueren; les fines menges que es menjaren, les veres paraules que es digueren, qui no va venir i per què Sant Ramon no Nat era no Nat i on va no nèixer.

En l'hora Vespre s'ajuntaren a la Plaça de Sant Francesc 10 donzelles formoses i joliues i 10 hòmens, que què voleu que us digui... En foren els primers arribats els de Sta. Coloma, la Masdeu i els de la terra del torró. Però en el moment de la partida hom hi era, cofois i energètics predisposats a la caminada.

N'eren de tots llocs: De terra del torró, del costat d'un monestir, d'aquell lloc agermanat amb París i Londres, de terra de turistes, de terra mai conquistada pels romans i d'altres d'allà on ho conquistaren tot, del costat d'un riu, d'un poble verd i d'on fan calaixeres.

N'eren de totes les hechures: llargs i prims, amb abdominal i sense, i dos amb mostatxo que més d'un es pensà que si era la Guàrdia Civil, fins que en parlar ja es veié lo allí hi havia i tothom respirà.

Lo primer que hagueren de fer és acordar llur parla per tal que tothom pogués saber les veres paraules que es dirien durant tot lo dia. Resultà que per un error d'educació n'hi havia que deien LLANGONISSA a allò que és la BOTIFARRA CRUA i d'una LLARGA ESTONA n'hi deien UN MOMENT, PUJAR I BAIXAR.

Un cop en lo lloch se tragueren dels sarrons fines i abundoses menges, ja que donchs los nois i les noies que allí s'ajuntaren són entrats en una edat que es mira més la vianda que l'andanda. Mentre tres donzelles i dos homenots se remullaren lo melic en aigua regalada que estira la pell i fa anar la sang més depressa

Hi hagué pernil i llonaganissa (de veritat), cocs amb butifarra crua, dolces figues amb pernil, arròs vegetal un pic coentó, pastís de peix, truites de carbassó, olives de tota mena, comprades i fetes a casa, botifarra negra i blanca, empanada del monestir i CROQUETES DE LA SOGRA que arrencaren l'aplaudiment i l'entusiasme de la parròquia. De postres carquinyolis i teules, safatetes de dolç (1 cada 5) i bombons. Tot empassat amb aigua regalada de la font i vi del priorat que no es podia veure amb got de plàstic (per què no? perquè no), dolça ratafia i licor de ensiamada.

La mestressa, com que la primera volta que hi anaren se portaren bé, sense cremar lo bosc ni enderrocar la casa ni menjar-se los peixos de la bassa, els oferí les seves millors cadires i taules per tal que no haguessen de menjar en lo sòl com fan los cans.

Amb quin goig i quina delícia fou tot menjat i amb quina compostura més continguda fou tot engolit (jo repetiré, passa'm el pernil, algú vol més figues?, collons que bones les croquetes (la meva sogra les fa a mà), jo no trauré el bocata, què hi fots a les olives?, ei que no he provat l'empanada, ai no puc més...; té fot-li al porró...).

Passaren tot seguit a explicar veres històries. Així s'escoltà la del lloro parlador, la de la gitana educada, la del pot de préssec, la de la tenda del Holmes, la del repartiment del pipí, la del bon arquebisbe que ajuda al capellà nou i altres més que se'n faria llarg de racontar.

Amb lo pap ple i lo xarel.lo corrent per les venes se'n pujaren a la Miranda (que és allí on era un moment de res, pujar i baixar). Un creia que era una mossa de bon veure, l'altra que si una fada del bosc i el de més enllà no creia res. Era un lloch sota la falda dels estels, espaiós i cobert de fina i tova herba que feia goig de jaure-hi. Allí se sabé què la Casiopea no era una marca de gasosa, i que la Via Làctea no era semidesnatada. També es cogità si l'all-i-oli podia ser fet per una fembra amb menstruació o no. S'era tan elevat, lo lloch, que es veia Agramunt i Mafet i los llochs de Lilla, Barberà, Pira, Forès i el peatge de l'autopista. També hi hagué qui veié altres coses i qui no veié res perquè es quedà a la fila dels mancos.

També es racontà la meravellosa història de Sant Ramon No Nat i perquè axins se'n deia i quines en foren les causes i quins els motius i en quin poble de la Segarra fou No Nat (en eixe punt fallà la memòria, però tothom hi estigué d'acord) i en quin altre té un Monestir i quin Ramon l'havia de visitar.

Una volta tot dit, cogitat i expressat se'n retornaren a lo lloch on se menjà per acabar la nit amb dolços càntics de les seves veus blanques.

Tothom retornà a llurs vides amb lo esperit enlairat, l'ànim animat i la panxa ben plena i esperant amb deler que eixe dia no haja estat lo últim de compartir amb los amichs.

VET AQUI UN GAT, VET AQUÍ UN GOS I EL ROVIRA JA S'HA FOS

VET AQUÍ UN GOS, VET AQUÍ UN GAT I EL ROVIRA S'HA RAJAT