(Redacció encarregada al Joan Callau :: 31 d'octubre de 2011)
La tardor és una estació de l'any molt bonica. Les fulles d'alguns arbres es tornen marrons i grogues i van caient. Els dies s'escurcen i comença a fer més fred, és per això que les persones de més de 50 anys surten de casa amb una rebequeta. A la tardor també es cullen les castanyes i els panellets, les castanyes als arbres i els panellets de terra com les maduixes.
El dia 1 de novembre es celebra el dia de tots sants i la gent va al cementiri. També es fa la castanyada. La castanyada és menjar castanyes, panellets i moniatos fins a rebentar. Molta gent agafa una castanya perquè veuen molt de vi, xampany i moscatell i coses semblants.
Jo he anat a fer la castanyada a un poble que es diu Cornudella. Segons vaig comprovar és per allà on Cristo va perdre la segona espardenya. Hi vaig anar amb la meva senyora. La meva senyora porta el cotxe (i mana a casa). Vam anar a Cornudella perquè allà hi viu el Roca. El Roca viu a Cornudella perquè s'ha enamorat bojament de la Teresa de Cornudella. El Roca ha millorat amb els anys, de petit serrava escales i ara fa uns llagostins amb ceba que ens hi vam llepar els dits dels peus.
Quan hi vam arribar ja hi eren el trio setrillera. També hi vam trobar la Palau Carreras i el Toni. El Toni li fa de marit. Després vam saber que van amb Jarlei Davison. Tots els que van amb Jarlei els hi agrada el rocanrol i el sexe. La Palau Carreras va prometre que penjaria una foto seva al feisbuc. La foto és d'ella a tope motard.
Va venir també el Roig de Cornudella amb la Núria. Al Roig ningú l'esperava i tothom va estar molt content. Tothom opina que el Roig és el que ha millorat més de tots els nois. Ha passat de ser un fregall amb ulleres a ser un paio catxes, catxes. Tampoc té panxa a diferència d'alguns pallussos.
Els últims amb arribar van ser els que viuen més a prop, la Farré i el Ramon. El Ramon fa de marit de la Farré. Viem quedat a les deu i van arribar prop de les dotze. La Farré diu que sempre arriben tard i no és mai culpa seva. Molts se la van creure.
Vaig portar Lacasitos pel Roca. Al Roca li agraden els Lacasitos blaus. Diu que l'animen molt i que la Teresa està més contenta.
Vam començar el dia perdent-nos entre naltros dues vegades abans d'arribar a Escaladei. Escaladei és un monestir aixafat. El van aixafar fa un munt d'anys uns que vivien per allí i que no podien veure els frares. Vam fer moltes fotos sobretot el Titus i el Martell. Vam visitar una cel.la reconstruïda. El Toni es va fotre de lloros mentre mirava el lloc on el monjos feien pastetes amb moltes coses.
Després d'Escaladei vam a anar a veure uns germans que fan vi ecològic. Vam anar a Poboleda. Ecològic vol dir que tot es fa amb cagarades de cavalls i de vaques. El senyor que ens va atendre va parlar molt. Vam tastar vins. La Farré va estar a punt de cantar Asturias patria querida. Van arribar el Magí (Dillinger) i la Lluci. El Magí li fa de marit a la Lluci. El Magí va venir amb un barret. El barret semblava el del Umperi Bogar. El Roca també portava barret. Ja teníem dos barretaires. El Magí i el Roca no van tenir gelos del barret de l'altre i no es van barallar. La visita va durar molt i ens ho van explicar molt bé. Van explicar com feien el vi. Per què un és més car que un altre. Que a prop de les carreteres hi ha més papallones. Que si un es diu Macabeu, l'altre es diu garnatxa. Que si el venen al Canada, als Estats Units i a Tegucigalpa. Vam veure que el Magí hi entén de vins. Com és natural quasi bé va parlar més el Magí que el pagès que ens ho explicava. El Titus no parava de fer fotos i el Martell de prendre notes. Ens vam pensar que ens faria un examen.
Després de la visita vam anar a dinar. El Ramon va dir que tenia l'estómac enganxat a l'esquena. Al restaurant hi havia un recipient amb Lacasitos. Els blaus se'ls havia menjat el Roca. Per dinar ens ho vam menjar tot i no ens van haver de renyar. Vam menjar botifarra negra i blanca, pops, bunyols, patates amb anxoves, pa torrat sense all perquè no en tenien,callos amb cigrons que al Ramon no li agraden, rap amb romesco, corder, patates rosses, samfaina, mongetes seques. També hi havia un plat que no vam entendre: llangonissa. Resulta que la llangonissa és la botifarra crua. Jo i el Martell vam haver de preguntar al cambrer que què era allò.
Després de dinar va arribar el poeta Mixeta i l'Ester. El Quim li fa de marit a l'Ester. Jo em vaig postrar literalment de ginolls davant del gran poeta. Després de comprar vi a aquells germans que parlaven tant vam anar al gimnàs. Per anar al gimnàs vam haver de pujar el Turmalet. El gimnàs és el gimnàs on treballa la Teresa. La Teresa ens va fer una classe d'aeròbic. L'aeròbic és pujar i baixar d'una caixa d'estrella damm i fer anar els braços cap aquí cap allà. Van aguantar més les noies que els nois. Hi ha qui va fer bicicleta i qui va aixecar pesos. La Teresa ens va fer una classe de ball. Vam practicar el vals anglès. Semblava que aixaféssim raïm. Aquesta ha estat una metàfora oportuna. Al sortir del gimnàs el Quim es va posar un buf.
Ens vam despedir del Magí i la Lluci. El Magí i la Lluci volien anar a una festa del Jalouin. Aquesta festa es feia al Cortijo de Montblanc. Estaven molt emocionats per anar-hi i ens fotien la tabarra que marxaven, marxaven.
Vam anar a casa del Roca i de la Teresa a sopar. Quan vam arribar vaig veure que venien el Magí i la Lluci. Havien trucat i havien dit una mentida per no anar al Jalouin. Segur que s'hauran de confessar.
A casa del Roca ens van presentar la Bàrbara. La Bàrbara és d'Alemania i el Martell li va fotre un cop al cap amb la guitarra del Sugar. El cop no va ser per ser alemana, va ser involuntari.
Vam menjar patates de Badalona, vam mirar dos vídeos fets pel Martell. Tots vam aplaudir quan es va acabar la projecció. Vam menjar coques de recapte. Vam menjar el llagostins amb ceba i conill amb cargols. No va quedar res i això que tothom deia: ai no tinc gens de gana! El Ramon va estar content quan va veure els cargols. El Titus no parava de fer fotos. El Toni es va posar en un racó i feia cara de felicitat. El Roig i la Núria també feien cara de feliços. El Magí ja no cal dir quina cara feia. El Rondinaire quasi bé no va rondinar. La Palau Carreras ja tenia tots els colors. El fill de la Teresa va menjar ràpid i se'n va anar. Jo al seu lloc hagués fet el mateix. Ens vam veure nou ampolles de xampany més alguna de vi.
El Roca té un sofà d'astronauta.
Els del gènere maculí vam haver d'omplir un llibre en blanc de la Teresa. El llibre era sobre què pensàvem els homes més enllà del sexe. Tothom va estar d'acord en què els homes no pensem en general ni en particular.
Quan van arribar el panellets vam celebrar l'aniversari de la Masdéu. La Masdéu va bufar les espelmes i li vam cantar una cançó d'aquelles dels aniversaris. La cançó no era la gallina turuleta. A la Masdeu li va agradar.
El poeta rondinaire va treure la guitarra. El Martell portava lletres d'unes cançons. Vam estar molt contents cantant. Com que la majoria ja passem de la cinquantena no ens enrecordem les lletres de les cançons. Vam cantar molt fort. Ens ho vam passar molt bé.
El dia de la castanyada m'ho vaig passar la mar de bé i la Laura també. L'any que ve sí déu vol hi tornarem. La tardor m'agrada molt i és molt maca.
©Joan Callau Bartolí
Cargolet de Reus,
els mercedaris ja veus.
I per fugir...
et falten peus!
Si no corres gaire,
t’atraparà el “rondinaire”.
Si no corres ben fort,
vigila amb els de Rocafort.
Si només corres un poquet,
a la panxa del “Punset”!
Ai si no fuges bé!
se’t cruspirà la Farré.
Si ets cargol vell,
no hi tens res a fer amb el Martell.
I si al final corres com cal,
de res t’hi val,
pobre animal!!!
Accepta si us plau,
que se’t mengi el Callau.
Pel feisbuc m’he assabentat
que el Joan Callau Bartolí,
al sopar del divendres
finalment, sí que pot venir.
Doncs quina alegria!
Això no passa cada dia.
el Callau i el “Punset”…
la cosa promet.
Com és un polític de debó
mira! Ja ha posat un “però”
diu que a ballar no es quedarà.
Com li agrada fer-se pregar!
No pateixis!
Quan de retirar sigui l’hora,
tu te’n pots anar,
i que es quedi la teva dona.
Aquesta sí que és bona!!!
Ara de debó,
em fa molta il•lusió
que a la trobada puguis venir.
Com més serem més riurem
i molts cargols menjarem.
Fins divendres doncs,
porta’t bé i sigues bon minyó,
i per alleugerir-te l’espera
la “Misha” t’envia un petó.
(Com estic molt enfeinat,
massa no m’hi he mirat
disculpeu si hi ha alguna errada
Farré, no em trobis cap falta.)
© Quim Sugrañes Aymamí
Una vegada més, una trobada,
i no cal insistir-hi massa,
que en això de juntar-nos
hi tenim la mà trencada.
Aquesta vegada serà el divendres,
21 d’octubre, en hores vespres,
qui pugui venir, quedem a les 7
per acompannyar al “Rovira-Punset”.
El lloc…de trobar és facilet!
Al centre de Lectura de Reus,
-I per arribar-hi?
-Amb els peus!
Allí, amb la nostra presència,
la nostra veu
i el nostre coratge,
donarem la benvinguda
a un nou número de la revista
“Cultura i paisatge”
Força gent mercedària vindrà.
De Rocafort, Santa Coloma,
Montblanc, Cornudella, Reus,…
Faltarà el d’Alguaire!
Però de Tarragona ve el “rondinaire”!
I un de Vilaseca de Solcina...
quedarà petit el Bartrina!!!
Sigues breu Punset,
i acaba d’hora!
que ens esperen banyuts a la cassola,
o a la llauna, o guisats, o amb butifarra...
A Lo bon profit farem molta farra!!!
I després ballaruca,
per fer baixar la manduca.
Això és màgic,
i no hi ha Déu que ho pari.
Visca l’esperit mercedàri!!!
©Quim Sugrañes Aymamí
Amb el guia Salvadó hem anat d’excursió,
6 Mercedaris n’eren i 4 què si avingueren.
Les muntanyes anem pujant, mica en mica i anem parant,
una font n’és trobada i molt ben explicada.
Però un arbre què no servia ens tapava l’alegria,
el vàrem apartar i fotos vam poder tirar.
El paisatge es de tardor, però sort de l’olor,
sense aigua caiguda cap fulla punxeguda,
els arbres esperant, algun núvol descarregant.
L’herbolari van muntar unes noies aplicades,
i les fulles recollides amb diaris son secades.
Quant la gana apretava vam anar a veure la Pascula,
allí vam reposar per després continuar.
Més amunt ens vam trobar una bassa per banyar,
com no ens van deixar una foto vam inventar.
Des del mirador, dreta, esquerra, dalt i baix,
mig Catalunya n’és divisada i admirada.
No hem vist Montserrat però poc ha faltat,
la boira ens ha privat de tan bona visibilitat.
Arribem a Sant Joan, una ermita n’és trobada;
una campana n’és tocada i la roca de sota fotografiada.
Una cova que hi ha allà, també ens va emocionà,
baixant anem al tanto, que el camí va de canto.
I cuidado a antrepussar per les pedres què hi ha;
a baix em arribat i Montblanc està esperant.
Uns Mercedaris amb gana busquen on menjar,
amolts llocs ens han dit no, fins que un ens ha donat la solució.
Passin, mengin, i disfruitin,
i fins la propera excursió quan ho digui el Salvadó.
© Titus Güell Torner
